Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



divendres, 9 de novembre de 2012

Hom es deixa portar per la vida com si es deixés anar riu avall.
Respira sang en cada bategar,
mentre sent l’abandó i
l’ofec.
 
En el seu devenir
dubta si és possible sentir més dolor
- s’ho pregunta a les fosques,
en silenci -.
I se n’adona que a ulls cecs la ignorància pesa el mateix.
 
Hom calla i escolta
el silenci del gest romput
per l’oneig,
per la brisa de la serenor.
I entén
que no destil·la només dolor
el llarg coll de la matriu estèril. Mentre,
                                      prem un pinzell entre els seus dits
d’on regalimen rialles i flaires acolorides.
 

20 comentaris:

  1. Dels teus pinzells sempre regalimen flaires acolorides, i somriures i ple de coses boniques! :) Abraçades, guapa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Una mà de pintura ho canvia tot. Una abraçada.

      Elimina
  2. Encara que abstracte, tot art prové de l'essència d'un mateix. Per tant, abraçada al llenç i a tu, maca!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'abraçada va de tornada. L'abstracció forma part d'aquest món. Tu també ho fas anar: la paraula segueix essent l'abstració més gran.

      Elimina
  3. Quins bons desitjos pictòrics, per a la tardor!

    ResponElimina
  4. Mirando al costado, uno se da cuenta de que es posible sentir más dolor. Siempre muy hermoso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Convivimos con el dolor, el disguto, la pena... Aprovechar los buenos momentos no tiene precio. La actitud lo cambia todo. Un abrazo.

      Elimina
  5. Somos parientes cercanos del dolor.

    Saludos ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jorge. Tu hasta lo personalizas... Sería interesante poder darle un cachete.
      Salud :)

      Elimina
  6. Pinzellades d'esperança.
    Sol cal ser una mica més optimistes i no deixar-nos arrossegar per tota la negativitat que ens envolta i que no deixem de autocrear...
    Ptonets Maijo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada aquest títol per al post: Pinzellades d'esperança...
      Sí, arrosseguem massa el dolor, omplim motxilla quan hauríem de soltar pes.
      Una abraçada, guapa!

      Elimina
  7. Ves...deixa'm que et digui que m'ha impressionat aquest poema...
    Precioses pinzellades les teves que sempre alleugen el dolor.
    Una abraçada, maijo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig... Ai, que ja sé que vols dir! Millor que deixi la poesia per als poetes.
      Una abraçada, Fanal blau. M'agradaria molt contribuir a alleugerir el dolor.

      Elimina
  8. Sempre hi ha un encreuament on es mesclen dolor i pau.El dolor se n'anirà riu avall i sempre ens ho contaran les teues pinzellades, bsts Maijo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que dius, Rosana, és poesia pura. Rep una forta abraçada.

      Elimina
  9. Una creu és una cruïlla, i també tot un símbol per als cristians o cristianitzats i descristianitzats, allò que carreguem sense adonar-nos perquè ens ha estat imposat. Sí, hauríem de saber deixar anar aquest pes, deixar-nos lliures a l'albiri del riu, fluir com la sang en les nostres venes.
    Situes el dolor enmig de la cruïlla, just a on converegexien serenor, harmonia, amor... Veig molt poderosa la imatge, a part de bellíssimament reflectida en els colors sobre la sobrietat de les línies: i els versos que narren exactament el dolor, localitzat en el coll d'unamatriu fan estremir.
    L'art, la pintura que escampa rialles i flaires acolorides, és el contrapès. Un intent,un esforç, que cada cop s'ha de renovar, per assolir l'harmonia i la pau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, es que m'agrada llegir-te, i mira... no s'hi pot fer res més! I és que en fas lectura del que només sóc capaç d'expressar amb imatges. Em fas un acompanyament, que per a mi és tot un regal.
      Abraçada :-)

      Elimina
  10. No se perquè m'omple lo cor d'alegria el conjunt es un cant d'esperança.. gràcies Gènia. Al final t'enviaré l'obra tal qual i tu em dius com ho hauriem de fer val , que jo no m'hi poso perque es com unprojecte caducat i em costa. suposo que tinc el teu correu , t'envio la versió teatral que de fet son dues part que podrien anar per separat, i penso que la segona part es la que més joc donaria a l'hora de fer-ne un conte. ja em diràs he?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel Àngel, no deixarem de cantar! I tu menys que ningú, que ho fas molt rebé.
      Això que dius ens ho mirarem plegats.
      Petonets.

      Elimina

Seguidors