Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



diumenge, 13 de maig de 2012


L’aeroplà de paper creuà tota l’estança.  Uns mots oblidats prengueren forma inesperadament.  El seu vol  fou com un llumí encès, obrí  nous camins. De vegades passa, sense saber com ni perquè de la llum emergeixen lletres i allà on hi havia ombres ara hi ha mots,  nous camins embastats de tipografies noves:  un nou alenar.

20 comentaris:

  1. M'encanta aquest teu vol de paraules...
    És un dibuix preciós i ple de contingut...
    Un nou alenar...:)

    Una abraçada, Maijo! Molt gran! :)

    ResponElimina
  2. Un moment de descobriment, que has sabut il·lustrar molt bé, en la imatge i en les paraules... Un moment quasi perfecte, un moment desitjat. Preciós!

    Una abraçada molt gran!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cas és que hi ha més dels que pensem, de moments així. Només caldria parar-hi més atenció. Gàrcies, Carme. Una abraçada.

      Elimina
  3. M'hauria agradat poder-lo comandar, aquest vol de lletres i paper. Suposo que ja no hi sóc a temps, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jordi. Si una cosa tenen de bo els dibuixos és que eternitzen el moment. En aquest dibuix encara hi ets a temps.

      Elimina
    2. Una excel·lent resposta. M'ha agradat molt.

      Elimina
  4. Ara penso, a diferència del que pensava en la meva joventut -tan ignorant com qualsevol joventut-, que els humans no som els éssers més intel·ligents del planeta, potser ni els segons :-). Bé, això ens portaria a debatre sobre el significat de la intel·ligència i seria tan llarg com les converses inacabables i apassionades d'aquella mateixa joventut... Però el que sí sostinc encara és que els humans disposem del tresor únic de poder deixar dipòsits del nostre coneixement fora del nostre cos, en algun suport material, per exemple un paper. Dipositar allí paraules, en aparença mortes, durant un temps tal vegada oblidades (fins pel mateix autor!), i en canvi llestes, hàbils que sorgir i emprendre el vol i...sí, com dius, de vegades fins extreure llum d'on habitava l'ombra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquest comentari, Eduard. Tu si que ets hàbil, i aportes sempre llum a les meves pinzellades. Una abraçada.

      Elimina
  5. M'agrada aquest avionet, modest però que creua estances i m'agrada també que porte paraules allà on va. Els dibuixos i les paraules juntes formen molt bona parella. Un abraç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó. La bona companyia mai no està de més. Una abraçada.

      Elimina
  6. I del joc de lletres neixen belles composicions. No hi ha vegada que les teves entrades no m'agradin. Sempre són regals pels meus sentits. Gràcies.

    Petonàs, preciosa Maijo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Gemma, com m'agrada que em diguis això! Una forta abraçada.

      Elimina
  7. Un vol de paraules! és preciós Maijo!! Escrius molt bé i dibuixes millor! Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alba. Tot és seguir-ho intentant. Una abraçada.

      Elimina
  8. Tot esdevé volàtil... Un silenci i una ombra engendren un missatge... Tu, ho expliques molt bé.

    Des del far una abraçada volàtil.
    onatge

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, onatge.
      Tot és tan volàtil! El vent d'avui s'ho emporta tot. Va cap al far una abraçada.

      Elimina

Seguidors