Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



diumenge, 30 de maig de 2010





Me atreví a pensar
que mi pincel podía cambiar
el color al mundo.
Empecé pintando en un cuaderno.
Dibujé un río con el azul
en sus aguas.
Le seguí el curso
con el trazo azul
hasta la desembocadura.
Y en su delta me afané
a saturar de azul el horizonte.
Desparramé azules en las telas
y en las paredes del taller.
Me abalancé sobre el resto de la casa,
la fui dotando de un azul celeste.
Salí a la calle pintando avenidas enteras,
los árboles, las señales de tráfico,
la lluvia, el aire...
Llené de azul mis pulmones.
Me convertí en azul.
Intenté seguir mis pasos,
azules eran antes de transformar
el asfalto.
Desaparecía el mundo
sumergido en un azul sin límites.

divendres, 21 de maig de 2010

EL PORTAVA SEMPRE AL CAP (relat FINAL)





S’adonà que un nen simulava llegir un conte mentre la mirava per sobre les tapes de El tres porquets. Eren un ulls rodons alegres, encuriosits. Amb perícia es retocà el maquillatge. Què en pensaria, aquesta criatura! Una dona que plora i riu sola al tren. Li adreçà un somriure i el nen amagà, sorprès, el rostre darrera el llibre, i segons després aixecava un altre cop els seus ulls que també reien.

El comboi reduí la marxa quan entrava a l’estació. Però sí gairebé ja hi era. D’una revolada recollí les seves coses i baixà la maleta. Una sotragada final i tenia els peus a l’andana. Se li feia estrany arribar i que no hi fos l’Artur.



Imma Ginovart

dimecres, 19 de maig de 2010

EL PORTAVA SEMPRE AL CAP (relat 3a. part)


Només falta la darrera entrega, la quarta. El desenllaç veig que ja l'heu endevinat. Ho he presentat així perquè cadascuna de les parts ha estat escrita per una autora diferent (mentre, guanyo temps per fer els dibuixos)



Ara esdevenia el moment de recuperar emocions oblidades durant aquests sis anys. Fins ara no se’n havia adonat que aquesta síndrome del cremat del que tant parlava l’Artur, també l’havia cremada, calcinant en aquest incendi la seva capacitat de sentir per ella i per a ella.

Se sentia exultant, apassionada, viva. Els seus pensaments corrien a la mateixa velocitat que el tren; s’imaginava a ella mateixa com un personatge que ressorgia de les cendres i anava prenent forma.

Plans, il•lusions, projectes oblidats en algun racó de casa li col•lapsaven el cervell i li continuaven trasbalsant el cos.

Va riure sorpresa, ja no recordava la sensació d’energia que era capaç de sentir.


Marisé Ruiz

.................................................

Ara veu que el món és en colors. Que en la foscor de la nit hi ha la lluna i les estrelles. I que el mussol de la nit ja només és un record... Ara és flama encesa. Ara respira la primavera, acaricia els pètals de les flors, escolta el silenci, s'abraça amb el vent. En cada part d'ella anirà trobant tot el que tenia oblidat.

Onatge.

EL PORTAVA SEMPRE AL CAP (relat, 2a. part)




L’Artur era un home jovenàs, alt, amb el nas d’aligot, boca carnosa, pèl aspre i ulls blavosos esquitxats de fredor. Era un home malalt de silenci i de penombra que el feia insociable, però amagava una naturalesa de brau i d’energia salvatge que trasbalsava la Irene.

Havia emprès el vol, aquest cop era el definitiu i el somriure fràgil es transformà en plor. Amb els sis anys que havien passat havia entès que es podia plorar de maneres diferents, no plorava pas de ràbia, i tampoc de pena, sinó que era d’emoció, una alegria li envaïa tot el cos. Ho havia aconseguit.

Pili B.

diumenge, 16 de maig de 2010

EL PORTAVA SEMPRE AL CAP (relat, 1a. part)





El portava sempre al cap. Era la seva petita gran obsessió. No acceptava que dintre aquella peça d’homenàs no s’arrelés cap tipus de sentiment. Des que li va parlar de la “síndrome del cremat” encara li costava més empassar-se que no hi havia res a fer. A la Irene li vingué el riure. Qui podia restar impassible en dir-li “burnout”?

La velocitat del tren arremetia amb força contra els seus pensaments com foragitant-los. S’imaginà a l’exterior, a cap de tren, rebent la fúria del vent. Potser el mateix vent que l’angoixava tant quan colpejava amb força les persianes de casa seva, ara l’alliberaria.

S’havia concentrat en l’observació del paisatge. Un vol d’ànecs la mantingueren abstreta durant una fracció de temps molt curta. Un somriure fràgil li quedà dibuixat a la boca. Li recordaven els primers avions, poc hàbils a l’aire, un xic indecisos a l’hora d’avançar per la seva lentitud, però constants i perfectament formats.

També el vol dels ocells li recordaven l’Artur.

maijo



dijous, 13 de maig de 2010





Miro d’escriure...
Et trobo tant a faltar!
Avui plou
i s’ha fet fosc
a mitja tarda.
A falta de tu
tinc la pluja.
Plou lentíssim,
tant, que confonc pluja i plor.
Vibra el degoteig
i en fa ressò
en el silenci de cada mot.
A falta de tu,
ploradissa del cel.
Trec l’accent
de les paraules
i el poso al sentiment.
Cau la pluja.
Segueix plovent
tendrament.


dilluns, 3 de maig de 2010





Un gato disfrazado de sombra
se mueve en una oscuridad sin fondo.
Sus ojos lo asaltan todo,
el pasado y el presente.
Resuenan sus afligidos maullidos
como tenebrosas fosas verbales
en una sugerente ciudad
llamada noche.

Seguidors