Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dilluns, 6 de setembre de 2010




No es un lunes cualquiera,
éste echó raíces en el vacío.
Hoy,
el aire huele a sueños
quemados por el sol.
Hoy,
lunes de silencio,
las lágrimas aparecieron como las arrugas,
al otro extremo del ojo.


5 comentaris:

  1. Un dilluns trist, certament. Fem el possible per començar el dimarts amb un bonic somriure... ;)
    Petons!

    ResponElimina
  2. no em convé entra-hi sinó ja serem dos :)

    salut i bon dimarts

    ResponElimina
  3. Perquè un dilluns trist...? Ens hem llevat, hem posat els dous peus a terra, els ulls s'han obert a la vida, l'aigua ens a acariciat la pell, un cafè ha posat sinfonia al nostre esperit..., allà on hi ha arrels hi ha vida...Si hem tingut quatre lla`grimes, ens fertilitzaran l'ànima. La tristesa és un dels accents de viure...

    Una abraçada d'alegria i rauxa.
    onatge

    ResponElimina
  4. Si necessites una mica de comprensió, aquí estic! A més també tinc klennex. Petonet!

    ResponElimina
  5. Joanfer,
    Ets bo donant consells, i l'he seguit. Avui ha estat millor que ahir. La tardor ja es deixa sentir. Gràcies per ser-hi.
    Un petonet.


    Joan,
    No és la meva intenció fer-te posar trist. La tristesa és un mal menor si només està de passada. Faré el possible perquè marxi aviat.
    Gràcies per acompanyar-me. Una abraçada, que tinguis un bon dia.

    Onatge,
    Les llàgrimes del dilluns no van arribar a caure, es van evaporar. Ahir em vaig deixar fluir en un ball còsmic; estava com el temps, una mica ennuvolada. De fet, com la mateixa pluja quan hi ha sequera, quatre llàgrimes ens poden anar molt bé.
    Una abraçada còsmica.


    Gemma,
    Saps què penso? Que som com una gran família, sempre estem quan més ens necessitem. Gràcies, sé que hi ets.
    Petonets.

    ResponElimina

Seguidors