Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dimarts, 24 d’agost de 2010




Desconfiada,
toda observación,
entré en tus ojos.
Desde entonces
no me encuentro.
Los túneles
no siempre tienen salida.

8 comentaris:

  1. La desconfiança pot ser un instint de supervivència... Els túnels sempre tenen una sortida, potser sí que de vegades no tenen la que voldríem... Segur que et trobes, o és que no t'has mogut de lloc...?

    Des del far una adaçarba.
    onatge

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord amb l'onatge. Tot túnel té una sortida, per més fosc que sembli... potser no sabem quina, però existeix.
    Petons! ;)

    ResponElimina
  3. Onatge, està bé el que dius de la desconfiança. No és tan dolent desconfiar quan encara no es confia, potser és qüestió de temps. En quan als túnels, no ho tinc clar que tots tinguin sortida, hi ha que estan a mig construir. I si... m'ha abduït un O.V.N.I.?

    Joanfer, quina sorpresa més maca m'has donat. Se't trobava a faltar! M'ha agrada molt la frase "tot túnel té una sortida, per més fosc que sembli" i que m'ho diguis tu encara més.

    Una abraçada amb l'esperança de trobar la llum.
    maijo

    ResponElimina
  4. It´s very poetic and lovely illustrated. It reminds me to a fairytale of the way to heaven..... Thank you for your visit and your very kind words! A big hug from Luzia.

    ResponElimina
  5. Des de la foscor d'aquest tunel, m'ompli la llum que reflexa el teu cos, petit e inquiet, sempre ple de vida, aquesta es la meva amiga...

    ResponElimina
  6. Luzia, gracias por estas palabras tan amables. Estaremos en contacto.
    Un abrazo.


    Maria Rosa, diuen que som el mirall d'aquell que ens estima. A mi no em calen llanternes tenint amigues com tu.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. A vegades, hi ha túnels als ulls dels quals no volem sortir... també. Potser quedar-nos acabi amb la desconfiança.

    de vacances no he llegit blogs... tinc molts posts endarrerits! :)

    ResponElimina
  8. Hola Carme,
    Tens raó, no sempre busquem una sortida, potser ja ens va bé no trobar-la. Hi ha ulls que et diuen "queda't".
    I a les vacances ja se sap... No val a estressar-se!
    Una abraçada i fins aviat.

    ResponElimina

Seguidors