Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dimarts, 3 d’agost de 2010





De nuevo la noche se abría paso entre las nubes. La cara de la luna volvía a sonreírle. Recostado en esa obscuridad sin fondo, Anxo se preguntaba hasta cuándo la luna lo acunaría en su lecho de mar.

Veintitrés noches suspendido en el horizonte, flotando en un tiempo-espacio tal vez inexistente.

4 comentaris:

  1. Tot existeix i no existeix... De vegades la lluna omple massa la copa i viatgem amb ella... L'Anxo va estar suspès durant vint-i-tres nits? I que va fer durant el dia...?


    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  2. Podia existir o no existir, segurament ell en tenia dubtes, però, durant el dia pescava i guardava l'aigua de la pluja.
    Una abraçada direcció al far.

    ResponElimina
  3. Anxo, el notre Anxo!!, qui sap si igual que l'ampolla llançada a la mar, podrà saber de la durada d'aquesta la teva lluna...

    ResponElimina

Seguidors