Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



diumenge, 16 de maig de 2010

EL PORTAVA SEMPRE AL CAP (relat, 1a. part)





El portava sempre al cap. Era la seva petita gran obsessió. No acceptava que dintre aquella peça d’homenàs no s’arrelés cap tipus de sentiment. Des que li va parlar de la “síndrome del cremat” encara li costava més empassar-se que no hi havia res a fer. A la Irene li vingué el riure. Qui podia restar impassible en dir-li “burnout”?

La velocitat del tren arremetia amb força contra els seus pensaments com foragitant-los. S’imaginà a l’exterior, a cap de tren, rebent la fúria del vent. Potser el mateix vent que l’angoixava tant quan colpejava amb força les persianes de casa seva, ara l’alliberaria.

S’havia concentrat en l’observació del paisatge. Un vol d’ànecs la mantingueren abstreta durant una fracció de temps molt curta. Un somriure fràgil li quedà dibuixat a la boca. Li recordaven els primers avions, poc hàbils a l’aire, un xic indecisos a l’hora d’avançar per la seva lentitud, però constants i perfectament formats.

També el vol dels ocells li recordaven l’Artur.

maijo



5 comentaris:

  1. És fantàstic! M'encanta! :)

    ResponElimina
  2. Molt ben explicat, quan se't fica algú al cap... fins i tot un vol d'ànecs te'l recorda.

    Que bonics, els dibuixos!

    ResponElimina
  3. Ni es pot portar sempre al cap ni als peus, ni tampoc és bo fer l'ànec...

    Una abraçada sense cap.
    onatge

    ResponElimina
  4. Ets increïble Marieta, m'agrada tardar a entrar a la teva pàgina, així tinc em puc recolzar més estona llegint-te. M'ha encantat espero la segona part oi?
    Smuassssssss ..........

    Mª Carmen

    ResponElimina
  5. Gràcies, Carme.
    Tenir algú posat al cap hauria d'estar penalitzat. De fet, quan això passa ho paguem massa car.
    Com diu Onatge, "ni al cap ni als peus".
    Una abraçada de cap a tots dos.

    M. Carmen, gràcies per recolzar-me.
    Aquest relat té quatre parts, cadascuna d'elles de diferent autora, hi faré més dibuixets per a acompanyar-les.
    Un petó de vent.

    Glòria, ningú m'afalaga com tu.
    Una abraçada de mare.

    ResponElimina

Seguidors