Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



diumenge, 25 d’abril de 2010





Vivo en la noche
y no consigo dormirla.
El corazón rechaza cualquier indicio
de sueño.
Nada me llevo que no te di antes.
Miro mis manos apenas visibles.
De las tuyas, ni rastro.
Muero en la noche y en las luces
de la ciudad que empiezan a apagarse.
Cruje la casa.

3 comentaris:

  1. Jo sóc ocell de nit, però quan dormo, ja pot tronar... Ai! Els gemecs de la casa..., les parets, els mobles, el ostre, el terra... Les teves mans suposo que tenen fred i sol, però és veritat sempre trobem a faltar unes mans..., i de vegades hi ha qui en té quatre o més... No moris mai de nit, tot és molt fosc...
    -perdona la meva ironia, el vent de mar i la lluna, ja saps com sóc-.

    Una abraçada amb ADN.
    onatge

    ResponElimina
  2. Insomne noche,
    la casa-ciudad cruje.
    Rastro de manos.

    ResponElimina
  3. Onatge,

    Morim en cada son. I morim més quan l’absència ocupa el lloc de l’altre.
    De la teva ironia jo en faig sopes, i després me les menjo totes.
    Una abraçada sense empatx.


    fanal blau,
    Benvinguda siguis. Acertadíssim haiku. Gràcies.

    Vivo en la noche
    de una ciudad sin nombre.
    Muero en la noche.

    ResponElimina

Seguidors