Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



divendres, 12 de març de 2010




Mis pies se aligeraron,
ya no levantan polvo
cuando andan.

Caminan serenos
y apenas rozan el suelo.

Ninguna huella
jamás los delata.

A mis pies,
les salieron alas.



2 comentaris:

  1. Potser els peus s'han fet lleugers. Potser també t'has alliberat del plom que carregaves... La serenitat sempre és lleugera... Sempre deixen petjada, de vegades som nosaltres que no la veiem. Uns peus nets també ens fan volar, malgrat que intueixo que tu parles d'unes altres ales. De vegades els peus volen en contra de la nostra voluntat...

    Una abraçada amb peus...
    onatge

    ResponElimina
  2. Tot i que m’agrada tocar de peus a terra, de vegades vaig a peu coix, no m’agrada gens fer-ho a peu forçat. Vaig sovint a peus de gat però es cert que petjades sempre en deixo, sobretot quan camino per la sorra a peu descalç. Però millor que res, quan camino amb bon peu! Ai, la llibertat fa que els ho surtin ales en poc temps!

    Una abraçada al peu de la lletra.
    maijo

    ResponElimina

Seguidors