Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



diumenge, 14 de març de 2010






Esta noche, noche de domingo,

parece que oscureció antes.

La luna de papel que amparaba mis versos

desapareció en las sombras,

también la mano que garabateaba

cayó en el negro abismo.


Toco fondo,

desde allí te escribo.



6 comentaris:

  1. Cada nit pot ser diumenge,
    de vegades la foscor només
    és un núvol de felicitat
    que no ens deixa veure...

    La lluna a cops
    li agrada jugar...

    L'ombra, de tant en tant
    se'n va amb la llum...

    La mà, potser no va caure,
    només va anar a pendre l'aire.

    Tocar fons, de vegades
    és bo, és com recomençar de nou...

    Una abraçada en la nit del diumenge.
    onatge

    ResponElimina
  2. Alza tu mano
    y tocarás el borde del abismo,
    la verde hierba
    y el sol que la hace verde, verde
    rozará las yemas de tus dedos
    invitándote a salir.
    Acepta,
    abajo sólo hay fango,
    arriba te espera, como siempre, la primavera.

    julio

    ResponElimina
  3. Onatge, llegir-te és com posar ordre, cada pensament a una prestatgeria. O com posar esparadrap a una ferida, quan t'he fet lectura, estic com nova.

    Una abraçada lluminosa de dilluns al matí.

    Julio, tu poema es una escalera hacia el cielo.
    Gracias.

    maijo

    ResponElimina
  4. Gràcies maijo per les teves paraules, per un moment m'has fet sentir com una farmaciola...

    Salut i bon fons.
    onatge

    ResponElimina
  5. Esta noche, noche de domingo
    oscureció antes porque tu no espabilaste
    te quedaste en la oscuridad
    quieta.... escuchando tu dolor

    Te conozco, y ese fondo del que hablas
    no lo veo en ti... ¿Por qué lo ves tú?

    No te engañes, esa luna, luna de papel
    eres tú, tú, y nadie más que tú.

    Mueve tu mano, agitala al viento
    mira tu obra, y volverás a sentir ....
    lo que tuviste... al menos una vez.

    Mª Carmen

    ResponElimina
  6. MªCarmen,
    És molt bonic. Tens tanta raó! Per quin motiu deixem de veure la llum, quan la portem a dintre? Com diu Onatge, tocar fons de vegades és necessari per començar de nou. Ara mateix, veig molts fars que m'il·luminen, un d'ells ets tu.
    Gràcies per ser-hi.
    Una abraçada il·luminada.

    maijo

    ResponElimina

Seguidors