Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



divendres, 24 de desembre de 2010






Dalt del riu

un tros de cel.



dimecres, 15 de desembre de 2010















Queda bé com a punt de llibre. Només l'heu d'imprimir.


Us desitjo que passeu unes bones festes i felicitat per a tot el 2011.


dimarts, 14 de desembre de 2010

NADAL 2010





Estic preparant la felicitació per a aquests Nadals. Només us en deixo veure un trosset. Com cada any, la meva germana Imma ha preparat un poema en el que m'he inspirat.






dilluns, 13 de desembre de 2010

LA MIRADA MÀGICA





Sense llàntia meravellosa, podem ser Aladdín, sense corona de rei, també podem ser Mags, perquè amb imaginació i molta estima podem mirar les persones del nostre voltant amb uns ulls que veuen més enllà de la realitat actual.


Diferents experiències en docència demostren que si per part dels mestres no hi ha judici previ, només acceptació i expectatives d’excel·lència, els resultats acadèmics dels alumnes milloren considerablement. Així, si dirigim als nostres fills, amics o veïns la mirada màgica de la confiança en el seu potencial il·limitat, serà com fregar la llàntia i il·luminar el nostre món.

Avui és Santa Llúcia, la patrona de les modistes, d’aquelles que tenen bona vista per treballar i vestir els altres. No cal esperar Nadal per posar il·lusió a les vides dels altres i a la nostra. Comencem ara, vestim els altres amb aquesta mirada màgica que els farà sentir únics. I ja sabem, la vida és un mirall!


I. Ginovart

dimecres, 8 de desembre de 2010







Al castell de Peñíscola podeu trobar aquest magnífic Taller del ceramista Eduardo Meré Rouco.


Mà d'aquarel·les i em va sortir aquesta "porta oberta" a la seva tenda-taller. Entrem, entrem...!





dimarts, 2 de novembre de 2010





Bajo la mesa

o tras la puerta,

escondo la cabeza

como cuando era niña.

El resto del cuerpo

queda al descubierto.


dimecres, 27 d’octubre de 2010




Quina més bona manera d'entrar a la tardor.
Tots junts, a taula!

dijous, 21 d’octubre de 2010

TARDOR




La senyora Tardor, es cobreix el cap amb una carbassa. És temps de carbasses.

dilluns, 18 d’octubre de 2010




Hi ha molta expectació per la feina que encara no he començat, com veieu comencen a petar coets, i les guspires il•luminen tota l’estància. Bona senyal, la foscor dóna pas a la llum.
És hora de plasmar idees!

dijous, 14 d’octubre de 2010



Aquests dies he tornat al llapis i a les miniatures. Serà que respiro la tardor i torno a instal•lar-me a la meva taula de treball amb ganes renovades. I per què “Oques”? No ho sé, no fa gaire vaig menjar foie gras, i quan ho faig no puc evitar pensar en aquest animaló tan simpàtic. Durant un temps faré el possible per no menjar-ne, sempre em passa igual però a la llarga caic en la temptació. Sóc una pecadora.


divendres, 8 d’octubre de 2010



Un lloc,
un espai i un temps...
Una presència que abans no hi era,
un buit que ja no ho és.
Un lloc en el temps
que creix
amb l’acceptació de l’ull.
Un principi des d’un fi.
Un silenci que en fa veu
d’una escletxa,
d’una fulla en blanc.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Premi Sunshine award

Ahir en "joanfer" de "A cau d'orella..." em va fer tramesa d'aquest premi. Avui em toca a mi seguir la cadena. Jo us el donaria a tots, de fet cada cop que faig un comentari al vostre bloc és un aplaudiment per la vostra feina i creativitat, i sento els vostres comentaris com a veritables premis.

Mirades a l'horitzó
Generacio... (imatges latents)
Racó de la Coach
A la llum d'un fanalet
Onatge
El cau de Calpurni
L'imperdible de l'ànima
Gerardo Besabe
Thera
Uma Vaga Ideia
Luzias-Art
The lost art of keeping a secret

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Després de l'estiu




És evident que tinc un problema. Cada cop que penso en el bloc quedo com garrativada, pateixo de “bloqueig” mental. Tot i així, com que tinc esperit lluitador, no deixo que aquest pensament tan negatiu arreli massa fons. Encoratjada estiro coll, trec pit i em faig cruixir els dits de les mans; i, tot seguit, em disposo a escriure sense pensar. El primer tema que sorgeix parla del temps, de dies de tota mena: dia de festa, dia de cada dia, dia d’entre setmana, dies passats, passats per aigua, passats de moda, de passat demà, dies de platja, dia i nit, nit i dia, dies ha, bon dia i bona hora, bona tarda... BONA NIT I TAPA’T.

Demà ho tornaré a intentar.

dimarts, 14 de setembre de 2010

PLATÓNICO





Este amor
sabe a raro
huele diferente
tiene textura y color
de naranja,
y sólo habla
a través de sus versos.
Este amor
redondo,
orondo,
inmenso,
platónico...

dimecres, 8 de setembre de 2010

NAFRES QUE AMOLLEN FLORS






Hi ha paraules que se t’arrapen
i no te’n pots desfer mai més.
Hi ha mots
que es converteixen en llances
i obrin escletxa
per on la tendresa s’esmuny.
I sembla que has perdut un tros de vida.


dilluns, 6 de setembre de 2010




No es un lunes cualquiera,
éste echó raíces en el vacío.
Hoy,
el aire huele a sueños
quemados por el sol.
Hoy,
lunes de silencio,
las lágrimas aparecieron como las arrugas,
al otro extremo del ojo.


dimecres, 1 de setembre de 2010

Aquest és el nostre món, una mica cansat de nosaltres



Un amic meu, en Julio Burdiel, em va enviar un poema i jo no me n'hi vaig poder estar i en vaig fer un dibuix després de llegir-lo.

El poema, titulat "Reflexiones", parla de la pluja, del plor, de la terra, dels polítics, de fantasmes, del ridícul, de desastres... d'un planeta que gira i gira amb nosaltres, amb un TOT tatuat al seu ventre.

diumenge, 29 d’agost de 2010

dissabte, 28 d’agost de 2010



Pensaments blaus i daurats,

imatges d'estiu.




dimarts, 24 d’agost de 2010




Desconfiada,
toda observación,
entré en tus ojos.
Desde entonces
no me encuentro.
Los túneles
no siempre tienen salida.

dimarts, 3 d’agost de 2010





De nuevo la noche se abría paso entre las nubes. La cara de la luna volvía a sonreírle. Recostado en esa obscuridad sin fondo, Anxo se preguntaba hasta cuándo la luna lo acunaría en su lecho de mar.

Veintitrés noches suspendido en el horizonte, flotando en un tiempo-espacio tal vez inexistente.

dimarts, 20 de juliol de 2010



Ara, la platja
és el plat de les gavines,
fa poc que han obert els ulls.

S'hi passegen totes toves
mentre fan el seu pica-pica.







dimarts, 1 de juny de 2010





Te llamé entre sombras
y luego apagué la voz
de mi mesita de noche.

diumenge, 30 de maig de 2010





Me atreví a pensar
que mi pincel podía cambiar
el color al mundo.
Empecé pintando en un cuaderno.
Dibujé un río con el azul
en sus aguas.
Le seguí el curso
con el trazo azul
hasta la desembocadura.
Y en su delta me afané
a saturar de azul el horizonte.
Desparramé azules en las telas
y en las paredes del taller.
Me abalancé sobre el resto de la casa,
la fui dotando de un azul celeste.
Salí a la calle pintando avenidas enteras,
los árboles, las señales de tráfico,
la lluvia, el aire...
Llené de azul mis pulmones.
Me convertí en azul.
Intenté seguir mis pasos,
azules eran antes de transformar
el asfalto.
Desaparecía el mundo
sumergido en un azul sin límites.

divendres, 21 de maig de 2010

EL PORTAVA SEMPRE AL CAP (relat FINAL)





S’adonà que un nen simulava llegir un conte mentre la mirava per sobre les tapes de El tres porquets. Eren un ulls rodons alegres, encuriosits. Amb perícia es retocà el maquillatge. Què en pensaria, aquesta criatura! Una dona que plora i riu sola al tren. Li adreçà un somriure i el nen amagà, sorprès, el rostre darrera el llibre, i segons després aixecava un altre cop els seus ulls que també reien.

El comboi reduí la marxa quan entrava a l’estació. Però sí gairebé ja hi era. D’una revolada recollí les seves coses i baixà la maleta. Una sotragada final i tenia els peus a l’andana. Se li feia estrany arribar i que no hi fos l’Artur.



Imma Ginovart

dimecres, 19 de maig de 2010

EL PORTAVA SEMPRE AL CAP (relat 3a. part)


Només falta la darrera entrega, la quarta. El desenllaç veig que ja l'heu endevinat. Ho he presentat així perquè cadascuna de les parts ha estat escrita per una autora diferent (mentre, guanyo temps per fer els dibuixos)



Ara esdevenia el moment de recuperar emocions oblidades durant aquests sis anys. Fins ara no se’n havia adonat que aquesta síndrome del cremat del que tant parlava l’Artur, també l’havia cremada, calcinant en aquest incendi la seva capacitat de sentir per ella i per a ella.

Se sentia exultant, apassionada, viva. Els seus pensaments corrien a la mateixa velocitat que el tren; s’imaginava a ella mateixa com un personatge que ressorgia de les cendres i anava prenent forma.

Plans, il•lusions, projectes oblidats en algun racó de casa li col•lapsaven el cervell i li continuaven trasbalsant el cos.

Va riure sorpresa, ja no recordava la sensació d’energia que era capaç de sentir.


Marisé Ruiz

.................................................

Ara veu que el món és en colors. Que en la foscor de la nit hi ha la lluna i les estrelles. I que el mussol de la nit ja només és un record... Ara és flama encesa. Ara respira la primavera, acaricia els pètals de les flors, escolta el silenci, s'abraça amb el vent. En cada part d'ella anirà trobant tot el que tenia oblidat.

Onatge.

EL PORTAVA SEMPRE AL CAP (relat, 2a. part)




L’Artur era un home jovenàs, alt, amb el nas d’aligot, boca carnosa, pèl aspre i ulls blavosos esquitxats de fredor. Era un home malalt de silenci i de penombra que el feia insociable, però amagava una naturalesa de brau i d’energia salvatge que trasbalsava la Irene.

Havia emprès el vol, aquest cop era el definitiu i el somriure fràgil es transformà en plor. Amb els sis anys que havien passat havia entès que es podia plorar de maneres diferents, no plorava pas de ràbia, i tampoc de pena, sinó que era d’emoció, una alegria li envaïa tot el cos. Ho havia aconseguit.

Pili B.

diumenge, 16 de maig de 2010

EL PORTAVA SEMPRE AL CAP (relat, 1a. part)





El portava sempre al cap. Era la seva petita gran obsessió. No acceptava que dintre aquella peça d’homenàs no s’arrelés cap tipus de sentiment. Des que li va parlar de la “síndrome del cremat” encara li costava més empassar-se que no hi havia res a fer. A la Irene li vingué el riure. Qui podia restar impassible en dir-li “burnout”?

La velocitat del tren arremetia amb força contra els seus pensaments com foragitant-los. S’imaginà a l’exterior, a cap de tren, rebent la fúria del vent. Potser el mateix vent que l’angoixava tant quan colpejava amb força les persianes de casa seva, ara l’alliberaria.

S’havia concentrat en l’observació del paisatge. Un vol d’ànecs la mantingueren abstreta durant una fracció de temps molt curta. Un somriure fràgil li quedà dibuixat a la boca. Li recordaven els primers avions, poc hàbils a l’aire, un xic indecisos a l’hora d’avançar per la seva lentitud, però constants i perfectament formats.

També el vol dels ocells li recordaven l’Artur.

maijo



dijous, 13 de maig de 2010





Miro d’escriure...
Et trobo tant a faltar!
Avui plou
i s’ha fet fosc
a mitja tarda.
A falta de tu
tinc la pluja.
Plou lentíssim,
tant, que confonc pluja i plor.
Vibra el degoteig
i en fa ressò
en el silenci de cada mot.
A falta de tu,
ploradissa del cel.
Trec l’accent
de les paraules
i el poso al sentiment.
Cau la pluja.
Segueix plovent
tendrament.


dilluns, 3 de maig de 2010





Un gato disfrazado de sombra
se mueve en una oscuridad sin fondo.
Sus ojos lo asaltan todo,
el pasado y el presente.
Resuenan sus afligidos maullidos
como tenebrosas fosas verbales
en una sugerente ciudad
llamada noche.

diumenge, 25 d’abril de 2010





Vivo en la noche
y no consigo dormirla.
El corazón rechaza cualquier indicio
de sueño.
Nada me llevo que no te di antes.
Miro mis manos apenas visibles.
De las tuyas, ni rastro.
Muero en la noche y en las luces
de la ciudad que empiezan a apagarse.
Cruje la casa.

divendres, 23 d’abril de 2010

L'Amor



No en tinc de poemes d’Amor,
vaig deixar de creure-hi fa temps.
Sé que l’Amor no ho venç tot i
que no és cec
només una mica miop,
que li falten dents
i té la llengua molt llarga.
Que està grassonet,
li costa caminar,
i coixeja sempre.
A mi l’Amor no m’enganya,
li agrada parlar en francès
i dir-me tot melós “Je t’aime”.
Però si se t’apropa molt,
si et vol fer un petó...
li fa pudor la boca.




Que tingueu un fantàstic dia de Sant Jordi.
El dibuix d'avui és un drac que s'ha escapat del poema d'Onatge, publicat en el seu blog per la diada de Sant Jordi.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Us convido a visitar el blog de la meva germana:

http://racodelacoach.blogspot.com/

on hi participo amb els dibuixos.

dimarts, 30 de març de 2010

SILENCIO



¡Silencio, silencio!
Por favor, no hagan ruido
que despuntó de colores,
de garabatos infantiles,
de trazados de pastel,
de lienzo fugaz y fino.
Hablen bajo.
¡No griten, por Dios!
que el día de hoy
amaneció muy niño.

diumenge, 21 de març de 2010





Hoy busco inspiración
por donde sea,
creo que se me escapa cuando
sonrío, guiño un ojo
o me pica la oreja.
Todo es tan frívolo
que nada me inspira nada.

Picor, dolor, vértigo,ansiedad...
pero inspiración, no.
¿Tal vez bajo el mantel?


dijous, 18 de març de 2010







A la nit dels vençuts
li sobren hores
malbaratades, perdudes,
hores de tomba i gira.

El llit es fa petit
i la nit llarga.

Voldries veure el sol
creuant la teva cambra
de paret a paret,
amb una ratlla nítida
que separés la nit del dia.

I en aquell espai on suren somnis,
on tristesa i alegria no tenen nom,
perquè res té nom,
la vida és un fil de sorra
imperceptible i gastat.

I.G.

diumenge, 14 de març de 2010






Esta noche, noche de domingo,

parece que oscureció antes.

La luna de papel que amparaba mis versos

desapareció en las sombras,

también la mano que garabateaba

cayó en el negro abismo.


Toco fondo,

desde allí te escribo.



divendres, 12 de març de 2010




Mis pies se aligeraron,
ya no levantan polvo
cuando andan.

Caminan serenos
y apenas rozan el suelo.

Ninguna huella
jamás los delata.

A mis pies,
les salieron alas.



dijous, 18 de febrer de 2010

ENTRE TÚ Y YO, POESÍA



Entre tú y yo,
poesía,
alfombra roja que une tu casa con la mía.

dilluns, 15 de febrer de 2010

UN DIA DESPERTARÉ I FARÉ UN VIATGE CAP ENLLOC





Un dia despertaré

i faré un viatge cap enlloc.

Em fusionaré amb el desig

i serem un.


Renaixeré del no res,

ressorgiré d'on no hi havia llum,

recorreré els teus paisatges,

les persones en les que habites

i sentiré el teu so.


Aviat recobraré l'alè,

em viciaré amb les formes

i et faré un petó.

................................

(la meva germana contestà amb aquest poema)



El teu petó tindrà l'alè de la matinada,

del dia encara novell,

delerós per il·luminar un paisatge,

per acaronar un rostre.



Serà un petó que vindrà de lluny,

de viatges remots,

d'orígens oblidats i de destins incerts,

però serà un frec càlid,

abastarà un desig, un amor.

dimecres, 13 de gener de 2010

T ' OFÈN EL SOL?






Què ho fa


que avui, els pensaments


de tant girar,


queden clavats a la sorra?


L'ANGLESA





Un novell crític d'art, mentre mirava L'anglesa, va fer una gran observació: "És tan lletja que fins i tot és bonica".



Seguidors