Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dimecres, 25 de novembre de 2009

LES FADES I EL GRIPAU

Prop d'aquí hi ha un poblet habitat per 243 persones, entre criatures i gent gran. Podríeu pensar que és un poble trist, solitari, però us enganyaríeu. Aquest poble té a la vora un estany, enorme i profund, que és el seu orgull. En tota la comarca, en tota la regió, en tot el país és conegut el seu estany i d'arreu acut gent a visitar-lo. Per això a la carretera hi ha rètols indicant: "A l'estany de les fades ->" Sí, així és com tothom el coneix: "L'estany de les fades".

Diu la llegenda que una tarda un pescador de tallahams vingut de lluny va quedar-se adormit amb el zumzeig dels borinots. Quan es despertà a mitjanit, nit de lluna nova, estava tan desorientat que va caure de cap a l'estany. Es va espantar i per més que ho intentava, no aconseguia sortir-se'n. L'aigua era freda i més negra que la nit, a les cames i als braços se li entortolligaven llargues tiges i cada vegada que obria la boca per cridar auxili, un glop de nit li ofegava la veu.

El pescador, desesperat, bracejava sense parar, cada cop, però, amb menys forces. Llavors les veié, de la foscúria de la gran bassa sortí una corrua de nervioses libèl·lules. Així que se li aproparen se n'adonà que eren petites fades que, agafades de les mans i tirant amb força dels seus cabells, l'aproparen a la riba. El pescador recuperà l'alè mentre les fades no paraven de voleiar al seu voltant, fins que l'home encengué un llumí.


A la fonda del poble, alarmats perquè el pescador no tornava, van denunciar-ne la desaparició. Diuen que a la riba de la bassa només van trobar el seu cistell buit.

Fa uns mesos la premsa difonia una notícia referent a la fauna de l'estany. Un equip de prestigiosos científics han descobert la presència d'un exemplar de gripau que pertany a una espècie donada per extingida. El descriuen com un animal gros, verd, tímid i de costums nocturns.

Cert és que molts s'acosten a la bassa per descobrir l'amagatall del gripau, sense aconseguir-ho, tot i que hi ha qui diu que ha vist sortir de les aigües fosques, milers d'ales irisades que semblen ballar una dansa al voltant de la riba més inaccessible, justament d'allí on vénen uns roncs rítmics, com de gripau.

M'agrada pensar que no tots els gripaus són prínceps, algun en pot haver d'humil pescador, com el de la llegenda, que hagués decidit viure a l'estany per sempre més, bocabadat amb el vol de les fades, amb la lluentor dels seus cossets àgils i traçant espirals lluminoses d'un jonc a una flor, mentre d'altres llisquen sobre les fulles de nenúfars, fins que topen amb el gripau i li fan un petó.
I. G.

3 comentaris:

  1. Hola maijo a mi els prínceps tampoc no m'agraden ni les princeses. També sóc una mica gripau, no sé si de color verd, però també de costums nocturnes. Ocell de nit...

    Salut i gripaus.
    onatge

    ResponElimina
  2. Onatge, tu de ser gripau, series un gripau amb un univers a dintre, estany i fades incloses.

    Una abraçada.
    maijo

    ResponElimina
  3. Llegeixo el conte i no m'identifico com autora. Ha passat molt temps! La il·lustració, en canvi, és com si fos meva.
    Imma

    ResponElimina

Seguidors