Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dimarts, 15 de desembre de 2009

FELICITACIÓ NADALENCA 2010





Finalment he acabat la il·lustració per a la felicitació d'aquest Nadal. Ha estat costosa però m'ha agradat sentir-me calentona a dintre del cor de l'arbre, quan a fora feia tant de fred.

Us desitgem unes bones festes.





Ni la pluja ni el vent,

ni la neu ni la rosada

arriben al cor de l'arbre,

que recollit en silenci

prepara fulles noves,

i branques esponeroses,

i flors esplèndides,

i tot comença de nou...


I. G.


dimecres, 2 de desembre de 2009



Sobre un banc
del parc, uns lliris blancs
reposen llurs pètals.
Algú els tallà,
algú els posà a l’abric del banc.
Sobre el banc,
el fred hivern
floreix amb lliris blancs.

dimarts, 1 de desembre de 2009






Sóc un arbre vell,

fort i aspre,

però tinc primaveres joioses

i estius carregats de dolces figues.

Fugint de la malaurança t'hi pots posar de peus




Avui, em

llevaré

amb el peu

dret.



M'hi posaré

el mitjó

dret

i la sabata

del peu

dret.



M'hi faré un nus

als cordons

del calçat

dret.



Sortiré al

carrer

amb el peu

dret.

Després,

faré el

mateix amb

el peu que

no és el

dret.

dimecres, 25 de novembre de 2009

LES FADES I EL GRIPAU

Prop d'aquí hi ha un poblet habitat per 243 persones, entre criatures i gent gran. Podríeu pensar que és un poble trist, solitari, però us enganyaríeu. Aquest poble té a la vora un estany, enorme i profund, que és el seu orgull. En tota la comarca, en tota la regió, en tot el país és conegut el seu estany i d'arreu acut gent a visitar-lo. Per això a la carretera hi ha rètols indicant: "A l'estany de les fades ->" Sí, així és com tothom el coneix: "L'estany de les fades".

Diu la llegenda que una tarda un pescador de tallahams vingut de lluny va quedar-se adormit amb el zumzeig dels borinots. Quan es despertà a mitjanit, nit de lluna nova, estava tan desorientat que va caure de cap a l'estany. Es va espantar i per més que ho intentava, no aconseguia sortir-se'n. L'aigua era freda i més negra que la nit, a les cames i als braços se li entortolligaven llargues tiges i cada vegada que obria la boca per cridar auxili, un glop de nit li ofegava la veu.

El pescador, desesperat, bracejava sense parar, cada cop, però, amb menys forces. Llavors les veié, de la foscúria de la gran bassa sortí una corrua de nervioses libèl·lules. Així que se li aproparen se n'adonà que eren petites fades que, agafades de les mans i tirant amb força dels seus cabells, l'aproparen a la riba. El pescador recuperà l'alè mentre les fades no paraven de voleiar al seu voltant, fins que l'home encengué un llumí.


A la fonda del poble, alarmats perquè el pescador no tornava, van denunciar-ne la desaparició. Diuen que a la riba de la bassa només van trobar el seu cistell buit.

Fa uns mesos la premsa difonia una notícia referent a la fauna de l'estany. Un equip de prestigiosos científics han descobert la presència d'un exemplar de gripau que pertany a una espècie donada per extingida. El descriuen com un animal gros, verd, tímid i de costums nocturns.

Cert és que molts s'acosten a la bassa per descobrir l'amagatall del gripau, sense aconseguir-ho, tot i que hi ha qui diu que ha vist sortir de les aigües fosques, milers d'ales irisades que semblen ballar una dansa al voltant de la riba més inaccessible, justament d'allí on vénen uns roncs rítmics, com de gripau.

M'agrada pensar que no tots els gripaus són prínceps, algun en pot haver d'humil pescador, com el de la llegenda, que hagués decidit viure a l'estany per sempre més, bocabadat amb el vol de les fades, amb la lluentor dels seus cossets àgils i traçant espirals lluminoses d'un jonc a una flor, mentre d'altres llisquen sobre les fulles de nenúfars, fins que topen amb el gripau i li fan un petó.
I. G.

dimarts, 24 de novembre de 2009

La meva mare ha estat la perfecta contadora de contes de memòria. Gràcies a ella us puc transcriure "El rei que tenia el nas vermell". És ben curiós, però m'agrada més quan les paraules prenen forma i volum amb la veu de la mare. Llàstima que aquesta sensació no us la pugui transmetre...




Una vegada era un rei que tenia el nas vermell i bevia en cada bóta sense deixar-ne ni una gota.

- Aquest vi no m’agrada gens! Aquest altre, encara menys!
- Senyor, si no trobeu cap vi prou bo, feu-ne fer un gros pregó.

Tarariit!

- Jo, vostre noble, Ruc Primer, a tot el poble faig saber que ma filla i princesa esdevindrà la Muller molt lleial d’aquells dels meus vassalls i fadrins que al palau em porti el millor vi. Ho mano així i en dono fe, Jo, Ruc Primer!

- Visca el Rei! Visca!

- Senyor, com el vi del Penedès, no en trobareu cap més!

- Això ja ho sabrem després!

- El vi bo de Sant Sadurní és de tots el millor vi.

- Ai, que em començo a dormir!

- El millor vi és el de Calella.

- Ai, que el cap se m’estavella!

- El vi de Reus és molt bo, si el beveu amb bon porró.

- Sí, déu n’hi do, déu n’hi do!

- Res a comparar amb el vi del Pinell. Jo em jugo el clatell!

- Ah, el trobo massa novell.

- Senyor, com el vi del Priorat, no en trobareu cap!

Tant i tant beguí, que va fer un badall, un singlot i es va morir.

- Ai, pare! Benvolgut siguis, pare! Què faré jo ara?


La princesa s’havia quedat ben sola, sense pare ni marit, més sota el balcó, un trobador enamorat va cantar-li aquesta cançó:

- No tinc castells ni masies, sóc un pobre trobador que et faria poesies, sense beure vi del millor! T’agafaria les mans, et faria petons, et miraria al ulls i et cantaria cançons.

-Trobador de les cantades que em dediques aquesta cançó, et diré moltes vegades que també t’estimo jo.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Aquest punt de lectura es va fer per a l'Escola de Capacitació Agrària d'Amposta. Aquesta vegada, Imma va escriure primer el poema que em va servir a mi per a inspirar-me. Sortí a la llum una diada de Sant Jordi, i fa referència a la biblioteca d'aquesta Escola.






A la porta hi veuràs

les jardineres blanques,

geranis a l'estiu,

ciclàmens a l'hivern.



Per trobar el tresor

has de sentir la calma,

la màgia d'aquest lloc.



Als prestatges, dormides,

les paraules somien.

Només caldrà que tu

les mires amb bons ulls.



I. G.

divendres, 20 de novembre de 2009

FELICITACIÓ NADALENCA 2009

L’aire gebrat de l’ hivern
cau com un mantell
silenciós, persistent,
mentre la veu fosca de la nit
recorre sola els carrers
eternament humits.

Deixarem el fred a fora
i a la nostra llar de foc
ballaran càlides flames
que rebran el 2009.

Del fumeral vessaran
espurnes i cargols daurats
per esbandir el gel
i acolorir tot l’any.

I. G.

FELICITACIÓ NADALENCA 2008



dijous, 19 de novembre de 2009

El mateix any, el 2007, vaig treballar aquesta la felicitació nadalenca per a una marca d’oli, de la qual també n'havia fet la seva etiqueta. Vaig voler que fossin les mateixes oliveres qui donessin la cara, engalanades de festa amb pentinats de poda. La meva germana m'agafà el fil, com sempre.


Hem viscut al resguard
de la serra del Montsià.
Ens han emparat gent de mans
obertes i amatents
que amb llur feina de pagès
han fet de l’oli un present.

Que il·lumini el raig daurat
de fina oliva arbequina
la taula d’aquests Nadals!



I. G.

Passeig d’hivern

Estic preparant la felicitació amb la que us vull sorprendre aquest Nadal, això m’ha portat a rememorar els versos i dibuixos d’altres anys. Us en faré una petita desfilada perquè anem fem boca tots plegats.



Sense branquillons,
només la fusta intemporal,
la que un altre hivern
roman al passeig, així tal
una antiga ombra,
amiga de cada Nadal.

L’última borrasca
passà en divendres i el bassal
emmiralla núvols
amarats de fredor hivernal.

Vols que passegem,
t’agrada el camí, et val?


I. G.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Punt commemoratiu Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d'Amposta - Trobada Nacional de Clubs de Lectura 22 de setembre 2006



Entre aigues hi ha un casalici,
fou fàbrica, fou castell.
Tingué una torre formosa,
grans muralles i un fossat.

Cada om de la ribera,
cada pedra del roquer,
ens miren amb ulls antics,
parant l'oïda a veus noves.

La brisa perfuma el pont,
el besa el sol matiner,
i des de la biblioteca
el nostre riu és un mar.

I.G.

Seguidors